El romesco és una de les meves salses preferides del món (segurament després del pesto), i per això m’omple de satisfacció que el New York Times li dediqui tot un article (tot i que la qualifiquin de típica de la cuina espanyola). L’article parla d’uns quants restaurants a Nova York i altres llocs que serveixen romesco, i recomana fer-lo a casa en lloc de comprar-lo. No obstant, m’assabento per l’article que els supermercats Fairway el fan per vendre a la secció de frescos usant anchos (un tipus de bitxos picants) en lloc de nyores. Quan faig estar a Nova York fa uns mesos em va agradar molt el Fairway de Harlem, i ara que sé que venen romesco i a sobre picant, encara m’agrada més.

A veure si un dia d’aquests m’animo a fer-ne a casa.

La varietat de baies de tota mena que creixen a nordamèrica no deixa de sorprendre’m. I moltes vegades, quan intento trobar-ne una traducció no en trobo perquè simplement no existeixen a Europa del sud. Una d’aquestes baies, que per altra banda és increïblement popular als Estats Units, és la blueberry. S’assembla molt i és una parenta propera del nabiu que creix al Pirineu, també conegut com a avajonera, mirtil, anajó o gerdera silvestre. Com podeu veure a la foto, és una baia petita (de mida entre un pèsol i una oliva) d’un blau intens de fora, porpra vermllós de dintre. Segons la Wikipedia, la blueberry fou introduïda a Europa als anys 1930, però més aviat a països del nord i centreuropa.

Als Estats Units les blueberries són extremadament populars, quan és temporada se’n troben a tot arreu de fresques i la resta de l’any sempre hi ha mermelades a tots els supermercats, i fins i tot blueberries seques. També se’n fan tota mena de postres i pastissos, i alguna vegada les he vistes en amanides. Diuen que són molt bones per la salut, són antioxidants, anticancerígenes i ajuden a conservar la memòria. Per tot això, quan a principi de juliol les vaig començar a veure al mercat, vaig decidir que ja era hora de fer-les servir en una recepta.

(més…)

Fa més o menys un any em vaig creuar en una festa amb la Leah, una noia australiana que havia tingut un café d’èxit a Melbourne però finalment va haver de tancar per qüestions de deutes i una hipoteca a la deriva. Acabava de venir a viure a San Francisco per la feina del seu marit i no coneixia gairebé ningú, així que vam parlar de quedar algun dia per cuinar a casa seva ja que va ser per aquella època que jo em vaig proposar d’aprendre a fer plats més seriosos (o sigui de més de 20 minuts de preparació). Finalment no vam acabar cuinant juntes, però sí que vaig fer unes quantes receptes del seu blog de cuina, anomenat Mrs Delicious (La senyora Deliciosa).

Com que ara és temporada de carbassons i hi ha gent que en té l’hort ple i no sap què fer-ne (hola mama!), i la recepta del pastís de carbassó de l’altre dia va tenir molt d’èxit, avui us en traduiré una de les que he fet més vegades: els bunyols de carbassó. I dic bunyols perquè no trobo cap altra traducció més adient per la paraula ‘fritters’ que simplement vol dir cosa de forma aplanada fregida, o sigui que tenen més aviat una forma com d’hamburguesa que no de bunyol. En tot cas és una recepta molt senzilla i ideal per fer servir els carbassons que fa dies que corren per la nevera, tous i lletjos, i no sabem què fer-ne.

(més…)

Jo sóc més de vi que no d’alcohol d’alta graduació, però des que fa tres anys la veïna del replà va obrir un bar especialitzat en còctels al nostre barri de San Francisco (anomenat Koko Cocktails) he après a apreciar les combinacions de sabors d’aquestes begudes. Sobretot dels clàssics com ara el Manhattan, el Martini o fins i tot el Sazerac. A més, el primer divendres de cada mes servien totes les begudes amb un tros de bacon fregit, el gust del qual sorprenentment lliga molt bé amb el whisky (és per això que n’hi deien ‘Bourbon & Bacon’, tot i que donaven el bacon amb qualsevol beguda).

Avui ha estat el darrer dia de negoci, ja que han hagut de tancar perquè el propietari de l’edifici se l’ha venut. O sigui que ahir vam disfrutar de l’últim vespre de begudes amb bacon. Concretament dos Old Fashioned (el vas de la foto és simplement whisky bourbon del meu veí a la barra). Trobo que fer còctels a casa no té encant, però per si algú s’hi atreveix, a l’enllaç de la Wikipedia hi ha la recepta.

És temporada de carbassons i ja fa dues setmanes que en veig de totes mides i colors al mercat. I a més, és clar, van a molt bon preu. Normalment me’ls menjo simplement amb un saltejat de verdures d’acompanyament (tipus ratatouille), o arrebossats. Però com que la veritat és que no hi ha gaire varietat d’altres verdures en aquests moments, i intento menjar poques coses fregides, vaig decidir buscar una recepta de pastís de carbassó que semblés interessant.

(més…)

El risotto és un plat que m’encanta, sobretot a l’hivern ja que és un plat consistent i que queda bé amb qualsevol verdura que tinguem. Fa poc en vaig menjar un de bolets i carbassó en restaurants amb molta fama aquí a San Francisco, i em va decepcionar tant que vaig decidir que ja era a hora d’aprendre a fer-ne a casa. I resulta que és molt senzill, encara que pugui semblar laboriós o complicat. I tampoc es triga gaire estona a fer-lo, tan sols una mica més de mitja hora.

(més…)